L'1 d'abril de 1939

"No va acabar l’1 abril 1939, sinó el 20 de novembre de 1975, amb la consumpció de qui no deixà d’evocar-la, dia rere dia, fins a la seua rendició davant Déu i davant la Història sense haver deixat d’humiliar mai mitja Espanya, 18 de juliol rere 18 de juliol, data d’infausta memòria que assenyala la més profunda fractura de la nostra història, convertida en festa nacional pels vencedors; 1 d’abril rere 1 d’abril, data d’encara pitjor rememoració, en la qual mai no es va commemorar la Pau sinó la Victòria, en la qual es va repudiar la reconciliació, es va exaltar sense mesura al triomfador i es va humiliar sense límit al derrotat". Alberto Reig Tapia

Després de la derrota republicana, les tropes nacionals de la 58 Divisió del Cos d’Exèrcit de Galícia entren a Almenara comandades per Sergio Martínez Mantecón, cap de les forces d’ocupació. Els vençuts tornen del front de Nules-la Vall d’Uixó deixant les seues armes a l’entrada de la localitat i tranquils: "Franco ha promés que aquells que no tenen delictes de sang no han de témer res".

Els soldats són internats immediatament en camps de presoners. Coneixem l’existència de tres a Almenara: el primer va situar-se al camp del Lorito, el segon al camí de l’estació i el tercer passant les vies del tren. No van ser simultanis, sinó que la gran quantitat de presoners obligava a traslladar-los a un espai més gran. Sabem també que els afusellaments eren diaris i que obligaven els presoners a cavar fosses.

En la societat civil no faltaren homes disposats a ocupar un lloc en la política local. Sobre ells va recaure el pes de l’aplicació efectiva de les mesures depuradores de l’Administració i dels embargaments als seus veïns. Les velles relacions de poder es van reformular, i les antigues clienteles es van refermar creant, alhora, una enorme trama de botxins voluntaris que actuaven tant pel desig de venjança com pel de la mera supervivència, ja que la delació comportava tranquil·litat, quan no un premi concret. El primer Consell Nacional d’Almenara va estar presidit per Francisco Corell Cerdà, acompanyat per Francisco Bordils Llopis, Alfredo Campos Campos, José Forner Faet, José Pastor Clement, Miguel Villar Dolz, Joaquín Royo Sanz i Bautista San Gerónimo Panís. Entre les primeres mesures adoptades van figurar: la reposició de càrrecs a l’Ajuntament, la venda de tots els efectes de la secció de proveïments, el nomenament de nous càrrecs, nous horaris comercials amb l’obligació de tancar "el día del Señor", pintar de blanc totes les cases, declarar festiu el 23 de setembre com a homenatge als "Caídos", establir el jornal de peó en 10 pessetes, celebrar els dies 30 i 31 de març la "Fiesta de la Liberación", la subscripció a la col·lecció “Forjadores del Imperio” i l’expedició de cartilles de racionament per valor de 2 pessetes. Finalment, es decidí canviar el nom de la majoria dels carrers:

Nom durant la II República i la guerra	Nom en el nou Estat franquista
Plaça d’Alcalá Zamora	Plaza Calvo Sotelo
Plaça de Galán i García Hernández	Plaza José Antonio
Carrer de Blasco Ibáñez	Calle San Roque
Avinguda de la República	Avenida del Caudillo
Carrer de Fernando Gasset	Calle Mártires de Almenara
Carrer de Pablo Iglesias	Calle San Pedro
Carrer d’Enmig	Calle General Mola
Carrer de Dalt	Calle Navarra
Carrer de les Roques	Calle Virgen del Buen Suceso
Carrer del Forn	Calle España
Carrer del Mur	Calle San Antonio de Padua
Carrer Nou	Calle San José
Carrer de la Vall d’Uixó	Calle Cueva Santa
Carrer del Palillo	Calle Virgen del Carmen

      

El Barri del Mar va passar a anomenar-se Barrio Virgen de la Vega.

Pel que fa als partits polítics del Front Popular, la Llei de Responsabilitats Polítiques il·legalitzava tots els partits i agrupacions sindicals que l’integraven, decretava la confiscació de tots els béns mobles i immobles i tota mena de documents que van pertànyer a aquests, que passaven a ser propietat de l’Estat espanyol, regulava la suspensió i destitució dels funcionaris susceptibles d’haver comés actuacions antipatriòtiques o contràries al “Movimiento” i autoritzava els generals a prendre les mesures necessàries per evitar l’ocultació de béns de les persones “responsables”.

La UGT va ser desposseïda de l’edifici del centre obrer, el qual passà a mans de l’Estat. Els partits polítics i sindicats eren titulars d’un ingent nombre d’immobles i solars a tot Espanya, així com una quantitat també molt important de comptes corrents oberts en bancs i entitats financeres que van ser confiscats al llarg de la Guerra Civil i en els anys posteriors, juntament amb la totalitat dels objectes i mobles que hi havia a les seues instal·lacions. El Centre Obrer s’ubicava a l’avinguda de la República número 56; l’escriptura de manifestació d’obra nova i el préstec amb hipoteca va ser atorgat el 22 de setembre de 1932 a Enrique Abad Marzal, que en aquells dies exercia la presidència de la Societat Obrera de Treballadors del Camp "La Esperanza". L’edifici va ser ocupat per Falange, que va instal·lar la caserna de la OJE local i les milícies de 2a línia de FET y de las JONS. A l’agost de 1939, l’alcalde en funcions José Beltrán Bordils va procedir a la seua confiscació en aplicació de la Llei de 9 de febrer, en compliment de l’ordre la Comissió Provincial d’Incautacions. S’intentava legitimar un espoli mai restituït. Aquest edifici tenia un valor de 50.000 pessetes; no es va trobar el títol de propietat. Pesava sobre ell una hipoteca de 40.000 pessetes.

Per una altra banda, l’Església va tornar a aconseguir el poder del qual sempre havia gaudit recuperant l’ensenyament, els mestres van ser substituïts per capellans i exercien tasques de resocialització en la línia del règim franquista.

Les dones tampoc es van lliurar de la repressió, tot i que les xifres eren molt inferiors a les dels homes. La majoria d’elles ingressaren a la presó de Borriana, amuntegades en cel·les i passadissos, amb la incertesa del destí dels seus familiars. Aquestes dones, dedicades majoritàriament a la feina de casa i sense adscripció política, van patir una realitat molt difícil. Les acusacions formulades contra elles són d’allò més variades: expedients de depuració i desafectes al "Glorioso Movimiento Nacional" pel fet de ser dones, mares o filles de republicans, per ser mestres o d’anar-se’n de gresca amb els oficials. El "Fuero del Trabajo", de 9 de març de 1938, recull el programa ideològic del règim, mostra en el seu articulat de declaracions la força programàtica i la redacció doctrinal pròpia del primer franquisme: el manteniment de la dona com a mare de família i organitzadora de la llar, primes per maternitat i la prohibició de l’exercici de professions liberals, es deroga la Llei sobre el matrimoni civil i, de manera retroactiva, la Llei sobre el divorci.

Podem afirmar que l’organització de l’Estat Franquista i la repressió contra tots els considerats desafectes al "Glorioso Alzamiento Nacional" era el pervers pla d’atemoriment, terror i marginació social que va col·locar els vençuts en una situació de permanent sotmetiment moral, xantatge emocional, menyspreu i humiliació.