jueves, 28 de abril de 2016

Actes d'homenatge a José Sáez Melchor (part 2)

El dissabte 16 d'abril es va col·locar una plaqueta commemorativa davant la casa on va nàixer José, al carrer Sant Roc número 9, abans 7.
Vaig tenir la sort de poder llegir aquesta carta de Joaquim Amat- Piniella

DATA: 28-12-1963
PROCEDÈNCIA: BARCELONA
DESTINATARI: RAMON MARTÍ FARRERAS
Carta a Ramon Martí Farreras escrita el 28 de desembre de 1963, l'any en què Amat-Piniella havia publicat K.L.Reich. En ella Amat explica a bastament els motius que el van portar a publicar aquesta obra. Entre d'altres coses afirma: “Com que vaig sobreviure, el meu deure era, és i serà sempre, pensar en els morts”.
Joaquim Amat-Piniella, natural de Manresa, fou company de José Sáez al Kommando Cèsar.

"Ho dic sincerament: vaig escriure aquest llibre perquè durant l'estada al camp m'ho havia imposat com un deure. Milers de companys, dotzenes d'amics entre ells, havien mort, anaven morint o havien de morir a conseqüència de les penalitats de quatre anys i mig en el camp. Hi havia davall dels que sobrevivíem una muntanya de dolor, una gran muntanya d'injustícia. I damunt dels nostres caps, una teranyina de fe en la humanitat, una feble teranyina que calia reforçar fins a fer-ne un teixit que ens pogués abrigar per a la resta dels nostres dies. Tu has conegut moments amargs, quasi com aquells que jo vaig conèixer aleshores, i saps fins a quin punt té autenticitat la metàfora. Justícia per poder creure. Altrament, després d'haver viscut aquells fets negres, la vida no podia tenir sentit. Com que vaig sobreviure, el meu deure era, és i serà sempre, pensar en els morts. A favor de la justícia que desitjàvem i de la fe que necessitàvem, no he pogut fer -malauradament- altra cosa que un llibre. Poca cosa, quan tanta n'hauríem de fer! Això no vol dir que no haja d'estar content quan agrada a qui el llig. Em sembla així que els morts no són tan morts, que a fer justícia de veritat encara estem a temps, que encara podem creure en un món millor. A molts lectors se’ls han omplit els ulls de llàgrimes, molts han tremolat davant de tanta ferocitat humana i supose que bastants s'hauran reafirmat en les conviccions que ens van portar a resistir contra el tirà, i espere que a alguns els haurà fet lamentar no haver realitzat aleshores un major esforç per guanyar la guerra. De fet, és el que em proposava aconseguir... 








Actes d'homenatge a José Sáez Melchor (part 1)

El passat 14 d'abril començaren a Almenara els actes d'homenatge a José María Sáez Melchor amb una xarrada sobre ell, un "rotspanier" deportat al camp de Mauthausen.


José María Sáez Melchor va nàixer a Almenara el 26 de maig de 1920, era el tercer fill de Baptista Sáez i Primitiva Melchor. El seu pare, Bautista, va ser un dels milers de valencians que van emigrar a Nova York en els anys vint. 

Va ser incorporat a les files de l'Exèrcit Popular de la República el 1938, en la coneguda com a cinquena del biberó. Va lluitar a Catalunya. En acabar la Guerra Civil, Josep va ser internat en un camp de refugiats al sud de França i obligat a entrar en una Companyia de Treballadors Estrangers per fortificar la línia defensiva Maginot. El 20 de juny de 1940 va ser detingut per l'exèrcit nazi a la zona dels Vosges i el s'internen en Frontstalag 122 a Compiegne. Més tard, José va ser enviat al Stalag XII-D de Trier. Després de perdre la condició de presoner de guerra per ser republicà espanyol, va ser deportat al costat d'altres 357 compatriotes al camp d'extermini de Mauthausen el 3 abril 1941.

José va passar la quarantena a la pedrera de granit, i més tard va entrar a formar part del Kommando Cèsar, un grup de treballadors especialitzats que feien tasques de construcció fora del perímetre del camp, com en Vöcklabruck, Ternberg i Schlier Redl-Zipf. Formar part d'aquest Kommando va ser fonamental per sobreviure a l'infern, el fet de desenvolupar tasques de treball qualificat per a corporacions municipals, companyies privades o el Ministeri de la Guerra li va permetre tenir millors condicions de vida i alimentació. A més, la fèrria disciplina del kapo César Orquín va establir forts llaços d'afecte i companyerisme. Josep va ser alliberat per les tropes nord-americanes a Ebensee el 6 maig 1945.



Va ser repatriat a França al costat dels seus companys de Kommando Ángel Olivares i José Clua. Va viure a Vitry-sur-Seine amb la seva dona Yvonne i la seva filla Tita fins a la seva mort (1958), a causa de les seqüeles d'un accident laboral amb una vagoneta durant el captiveri.











Àlbum de fotografies de Pere Hormigos




miércoles, 21 de mayo de 2014

Presentació del quadern de SAÓ a la Vall d'Uixó

El passat dia 2 presentàrem el quadern especial de SAÓ dedicat a "El patrimoni material de la Guerra Civil" a la Vall d'Uixó, convidats pels amics de Muntanyes de la Guerra.
Ens acompanyaren alguns dels autors dels articles com Manuel Molina, Blas Vicente, Carlos Mallench, Nel·lo Navarro i Eduardo Bravo. També veïns i representants polítics del govern i l'oposició.

Cal recordar que de tots aquells fets al voltant de la Batalla per València es derivà un ric patrimoni material que trobem escampat per horts, serres i poblacions, a hores d’ara en un estat d’extrema fragilitat.
Conscients de la desídia dels nostres governants, en mans dels quals està la responsabilitat de protegir les restes, i la indiferència de la població, creiem necessària una tasca de difusió i concienciació de tota la societat respecte a este gran problema.

Esperem que amb aquest treball hagem aconseguit reflectir, el millor possible, quina és la situació en la qual ens trobem, on les diferents administracions públiques continuen desaprofitant l’oportunitat de potenciar el desenvolupament local mitjançant una veritable posada en valor de les restes i una dignificació d’aquest patrimoni com a instrument que eduque els ciutadans en els valors de la pau, el respecte i la democràcia.

Després d'explicar en què consistia aquest treball es va iniciar un xicotet debat amb l'aportació d'idees molt interessants.



 Foto: Eduardo Bravo

Foto: Eduardo Bravo

Vos deixem el quadern 
També l'audio de la xarrada
I les diferents diapositives que mostrarem

Recomanem l'excel·lent crònica de la presentació a la Societat Coral El Micalet al blog d'Antonio M. Tenas 

lunes, 5 de mayo de 2014

José María Sáez Melchor: un almenarenc al Camp de Concentració de Mauthausen-Gusen

José María Sáez Melchor va nàixer a Almenara el 26 de maig de 1920; era el tercer fill de Bautista Sáez Alonso i de Primitiva Melchor Domingo. Tant José com el seu germà Bautista, que va arribar a tinent, combateren amb l’exèrcit republicà fins al final de la guerra; José a Catalunya, i Bautista en el front d’Extremadura.
En acabar la Guerra Civil, Bautista va ser tancat al camp de concentració de Porta-Coeli i després a Sant Miquel dels Reis. En canvi, molts soldats republicans creuaren la frontera amb França i foren internats en camps de concentració a les platges del Mediterrani. Un d’aquestos soldats és José, quan només tenia 19 anys.
La desgràcia de José no va acabar ací. Les tropes nazis ocuparen França al maig de 1940 i detingueren els republicans espanyols. La situació era tan desesperada que es va signar l'armistici el 22 de juny de 1940 a Compiègne: el nord i l’oest de França van ser ocupats per la Wehrmacht (exèrcit alemany), i el terç restant del país estava governat per un govern francés amb seu a Vichy. El cap francés, el mariscal Petain, no va reconéixer els presoners republicans com a membres de l’Exèrcit Francés. Els alemanys informaren a Franco que hi havia presoners espanyols, però Franco se’n va desentendre i passaren a ser considerats apàtrides, condemnats a un destí encara més tràgic. Als diferents stalags (camps de concentració), els alemanys començaren a fer formar als espanyols i a pujar-los a trens sense una destinació coneguda. Només pujar al tren deixaren de ser presoners de guerra i es convertiren en números. José és inclòs en la 22ª expedició de deportats a Mauthausen. El 15 de març va eixir del Frontstalag 122 a Chaumont, Regió de Champagne- Ardenne (França) un comboi amb presoners espanyols, passarà per l’Stalag VI-F a Bocholt (Bèlgica), per l’Stalag VI-C a Osnabruck (Alemanya) i, finalment, per l’Stalag XII-D a Trier, on es trobava José. El comboi arribà a Mauthausen-Gusen el 3 d’abril de 1941. A les oficines del camp fitxaren 357 espanyols en aquesta expedició, que portarien des del número 3239 fins al 4501; a José li assignaren en núm. 4376. Al llarg de l’internament n’assassinaren 189.
De l’estació de tren al camp de concentració hi havia uns 4 quilòmetres; molts arribaven ja morts, o eren assassinats de camí. Mai coneixerem la xifra exacta de morts perquè no consten com a registrats.
Després de fitxats, se’ls feia formar militarment a la plaça, on se’ls donava la benvinguda amb un discurs que acabava sempre de la mateixa manera: “Ací s’entra per la porta i se n’ix pel fum de la xemeneia”. Després els enviaven a les dutxes, a rasurar-los i els donaven la roba, calcer de fusta, una cullera i un plat. El número de matrícula el portaven en triangle al costat esquerre de la jaqueta; els espanyols portaven una S. De seguida es dirigien als barracots de quarantena, on aprenien les normes del camp. En pocs dies eren traslladats als barracots definitius o se’ls assignava el treball. Els qui eren destinats a treballs interns com a oficinistes, perruquers, cuiners, fusters, obrers... tindrien més possibilitats de sobreviure; en canvi, els destinats a les pedreres de granit de Kastelhofen i Gusen no tenien una esperança de vida superior als 8 mesos.
Suposem que José, igual com el seu germà Bautista, era un excel·lent ebenista i que eixe treball li va permetre sobreviure 4 anys al camp.
A la primavera del 1945, l’aviació aliada va començar a bombardejar a uns quants quilòmetres del camp. Els seus objectius prioritaris eren les fàbriques d’armament de Linz. El 3 de maig, el comandament del camp va començar a carregar papers i material comprometedors en un cotxe i van desaparéixer. Gusen va quedar buit de les SS.
L’endemà va arribar la intendència americana. Portaven de tot: menjar i medicaments. Els homes, famolencs, varen llançar-se sense control. L’abundància, després d’anys de misèria, va provocar més d’una mort per atipament.
Faltaven cinc minuts per a les cinc de la vesprada del dia 5 de maig del 1945 quan van arribar els aliats al camp de Mauthausen-Gusen. Els republicans espanyols els reberen amb la famosa pancarta “Los españoles antifascistas saludan a las fuerzas libertadoras”.



José es va quedar a viure a França, on es casà amb Ivonne. Mai va tornar a Espanya.

sábado, 12 de abril de 2014

El patrimoni material de la Guerra Civil. Introducció al quadern de SAÓ

"Els únics dos triomfs que va aconseguir la República van ser la batalla de Guadalajara –una victòria que es va deure més que a un altra cosa al col·lapse de la moral dels italians– i la defensa de la línia XYZ a l’estiu de 1938. Aquesta última va ser la batalla més efectiva en costos humans de tota la guerra per als republicans, que van infligir quatre vegades més baixes als nacionals de les que van patir ells”. Anthony Beevor
El 15 d’abril de 1938, amb l’arribada de les tropes franquistes a Vinaròs, el territori de la República quedava tallat en dues zones. Finalitzada la campanya d’Aragó, Franco iniciava l’ofensiva cap a la ciutat de València, una conquesta prevista per al 25 de juliol. L’endemà, en conéixer la nova destinació de les tropes de l’Exèrcit del Nord franquista, l’Alt Comandament de l’Exèrcit Popular de la República constituïa el Grup d’Exèrcits de la Regió Central i passava a plantejar una nova batalla. L’ordre feia constar que la missió que s’assignava als diferents exèrcits era la defensiva. Per a això, els caps de l’exèrcit organitzaren aquesta defensa en profunditat, establint un pla de fortificació en el qual havien de participar els elements civils.
En aquest pla es definiren una sèrie de línies defensives, entre les quals destaca la Línia XYZ o Matallana. El front de guerra quedà estabilitzat el 25 de juliol, quan començava la Batalla de l’Ebre. Per darrere de la Línia XYZ pròpiament dita se situaren línies sostenidores i línies de reserva. Així, i davant la por a l’arribada de les tropes franquistes a València, al mes de juliol de 1938 s’ordenà la construcció d’altres dues línies fortificades: la Intermèdia, que aprofita el riu Palància i la serra Calderona, i la Immediata, que es desplega per l’Horta i el riu Túria. Al seu torn, les tropes sublevades també fortifiquen per por d’una ofensiva republicana.
De tots aquells fets al voltant de la Batalla per València es derivà un ric patrimoni material que trobem escampat per horts, serres i poblacions, a hores d’ara en un estat d’extrema fragilitat. Al País Valencià tenim una Llei de Patrimoni que en permet la protecció, però cal la seua aplicació real. Ara, 75 anys després de la fi de la Guerra Civil, el treball dels investigadors ens permet conéixer millor els fets històrics i la materialitat resultant. El quadern analitza la història, la riquesa, la rellevància i l’estat actual de protecció d’aquest patrimoni segons una llei d’aplicació ben curta. No ha estat possible abraçar totes les infraestructures d’aquell període que trobem al llarg de tot el País Valencià (refugis i altres línies de defensa menors), però estem satisfets d’oferir-vos un bon tast de les construccions més rellevants.
Per això he tingut el plaer de coordinar i mobilitzar un equip d’historiadors, investigadors, arqueòlegs i fotògrafs al servei de l' objectiu: conéixer millor per valorar una època i unes restes que tenim a la vora de casa. Vull agrair i reconéixer els treballs d’investigació, de camp, literaris o gràfics de Manuel Molina Garel, Carlos Ramón Aguilar, Blas Vicente Marco, Carlos Mallench, José Durbán, Antonio Moreno Tenas, Eduardo Bravo, Nel·lo Navarro i Joan Miquel Palomar. Em servisc de la seua labor, a més, per fer una crida a les institucions valencianes a la conservació, posada en valor i dignificació d’aquest patrimoni: un instrument pràctic que eduque les noves generacions en els valors de la pau i del respecte.


Imatge de portada: Observatori de la Brigada «Flechas Azules», enquadrada en el Cos de Tropes Voluntàries italià (CTV), situat en l’Alto del Ragudo (Viver), després d’una actuació de conservació i posada en valor de BCM Patrimonio y Arqueología. (2013. A. M. Tenas) 

Petició d'exemplars: saoedicions@gmail.com 

http://www.iquiosc.cat/sao/numero/392

martes, 1 de abril de 2014

L'1 d'abril de 1939

"No va acabar l’1 abril 1939, sinó el 20 de novembre de 1975, amb la consumpció de qui no deixà d’evocar-la, dia rere dia, fins a la seua rendició davant Déu i davant la Història sense haver deixat d’humiliar mai mitja Espanya, 18 de juliol rere 18 de juliol, data d’infausta memòria que assenyala la més profunda fractura de la nostra història, convertida en festa nacional pels vencedors; 1 d’abril rere 1 d’abril, data d’encara pitjor rememoració, en la qual mai no es va commemorar la Pau sinó la Victòria, en la qual es va repudiar la reconciliació, es va exaltar sense mesura al triomfador i es va humiliar sense límit al derrotat". Alberto Reig Tapia

Després de la derrota republicana, les tropes nacionals de la 58 Divisió del Cos d’Exèrcit de Galícia entren a Almenara comandades per Sergio Martínez Mantecón, cap de les forces d’ocupació. Els vençuts tornen del front de Nules-la Vall d’Uixó deixant les seues armes a l’entrada de la localitat i tranquils: "Franco ha promés que aquells que no tenen delictes de sang no han de témer res".
Els soldats són internats immediatament en camps de presoners. Coneixem l’existència de tres a Almenara: el primer va situar-se al camp del Lorito, el segon al camí de l’estació i el tercer passant les vies del tren. No van ser simultanis, sinó que la gran quantitat de presoners obligava a traslladar-los a un espai més gran. Sabem també que els afusellaments eren diaris i que obligaven els presoners a cavar fosses.

En la societat civil no faltaren homes disposats a ocupar un lloc en la política local. Sobre ells va recaure el pes de l’aplicació efectiva de les mesures depuradores de l’Administració i dels embargaments als seus veïns. Les velles relacions de poder es van reformular, i les antigues clienteles es van refermar creant, alhora, una enorme trama de botxins voluntaris que actuaven tant pel desig de venjança com pel de la mera supervivència, ja que la delació comportava tranquil·litat, quan no un premi concret. El primer Consell Nacional d’Almenara va estar presidit per Francisco Corell Cerdà, acompanyat per Francisco Bordils Llopis, Alfredo Campos Campos, José Forner Faet, José Pastor Clement, Miguel Villar Dolz, Joaquín Royo Sanz i Bautista San Gerónimo Panís. Entre les primeres mesures adoptades van figurar: la reposició de càrrecs a l’Ajuntament, la venda de tots els efectes de la secció de proveïments, el nomenament de nous càrrecs, nous horaris comercials amb l’obligació de tancar "el día del Señor", pintar de blanc totes les cases, declarar festiu el 23 de setembre com a homenatge als "Caídos", establir el jornal de peó en 10 pessetes, celebrar els dies 30 i 31 de març la "Fiesta de la Liberación", la subscripció a la col·lecció “Forjadores del Imperio” i l’expedició de cartilles de racionament per valor de 2 pessetes. Finalment, es decidí canviar el nom de la majoria dels carrers:

Nom durant la II República i la guerra

Nom en el nou Estat franquista
Plaça d’Alcalá Zamora
Plaza Calvo Sotelo
Plaça de Galán i García Hernández
Plaza José Antonio
Carrer de Blasco Ibáñez
Calle San Roque
Avinguda de la República
Avenida del Caudillo
Carrer de Fernando Gasset
Calle Mártires de Almenara
Carrer de Pablo Iglesias
Calle San Pedro
Carrer d’Enmig
Calle General Mola
Carrer de Dalt
Calle Navarra
Carrer de les Roques
Calle Virgen del Buen Suceso
Carrer del Forn
Calle España
Carrer del Mur
Calle San Antonio de Padua
Carrer Nou
Calle San José
Carrer de la Vall d’Uixó
Calle Cueva Santa
Carrer del Palillo
Calle Virgen del Carmen
      
El Barri del Mar va passar a anomenar-se Barrio Virgen de la Vega.

Pel que fa als partits polítics del Front Popular, la Llei de Responsabilitats Polítiques il·legalitzava tots els partits i agrupacions sindicals que l’integraven, decretava la confiscació de tots els béns mobles i immobles i tota mena de documents que van pertànyer a aquests, que passaven a ser propietat de l’Estat espanyol, regulava la suspensió i destitució dels funcionaris susceptibles d’haver comés actuacions antipatriòtiques o contràries al “Movimiento” i autoritzava els generals a prendre les mesures necessàries per evitar l’ocultació de béns de les persones “responsables”.
La UGT va ser desposseïda de l’edifici del centre obrer, el qual passà a mans de l’Estat. Els partits polítics i sindicats eren titulars d’un ingent nombre d’immobles i solars a tot Espanya, així com una quantitat també molt important de comptes corrents oberts en bancs i entitats financeres que van ser confiscats al llarg de la Guerra Civil i en els anys posteriors, juntament amb la totalitat dels objectes i mobles que hi havia a les seues instal·lacions. El Centre Obrer s’ubicava a l’avinguda de la República número 56; l’escriptura de manifestació d’obra nova i el préstec amb hipoteca va ser atorgat el 22 de setembre de 1932 a Enrique Abad Marzal, que en aquells dies exercia la presidència de la Societat Obrera de Treballadors del Camp "La Esperanza". L’edifici va ser ocupat per Falange, que va instal·lar la caserna de la OJE local i les milícies de 2a línia de FET y de las JONS. A l’agost de 1939, l’alcalde en funcions José Beltrán Bordils va procedir a la seua confiscació en aplicació de la Llei de 9 de febrer, en compliment de l’ordre la Comissió Provincial d’Incautacions. S’intentava legitimar un espoli mai restituït. Aquest edifici tenia un valor de 50.000 pessetes; no es va trobar el títol de propietat. Pesava sobre ell una hipoteca de 40.000 pessetes.




Per una altra banda, l’Església va tornar a aconseguir el poder del qual sempre havia gaudit recuperant l’ensenyament, els mestres van ser substituïts per capellans i exercien tasques de resocialització en la línia del règim franquista.

Les dones tampoc es van lliurar de la repressió, tot i que les xifres eren molt inferiors a les dels homes. La majoria d’elles ingressaren a la presó de Borriana, amuntegades en cel·les i passadissos, amb la incertesa del destí dels seus familiars. Aquestes dones, dedicades majoritàriament a la feina de casa i sense adscripció política, van patir una realitat molt difícil. Les acusacions formulades contra elles són d’allò més variades: expedients de depuració i desafectes al "Glorioso Movimiento Nacional" pel fet de ser dones, mares o filles de republicans, per ser mestres o d’anar-se’n de gresca amb els oficials. El "Fuero del Trabajo", de 9 de març de 1938, recull el programa ideològic del règim, mostra en el seu articulat de declaracions la força programàtica i la redacció doctrinal pròpia del primer franquisme: el manteniment de la dona com a mare de família i organitzadora de la llar, primes per maternitat i la prohibició de l’exercici de professions liberals, es deroga la Llei sobre el matrimoni civil i, de manera retroactiva, la Llei sobre el divorci.


Podem afirmar que l’organització de l’Estat Franquista i la repressió contra tots els considerats desafectes al "Glorioso Alzamiento Nacional" era el pervers pla d’atemoriment, terror i marginació social que va col·locar els vençuts en una situació de permanent sotmetiment moral, xantatge emocional, menyspreu i humiliació.

martes, 11 de marzo de 2014

Patrimoni de la Guerra Civil: un bé comú a conéixer i protegir

Article publicat a la revista Saó Edicions (n. 390 febrer de 2014)

El diccionari defineix patrimoni com el conjunt de béns propis d’una persona, d’una institució o d’una societat. L’accepció que ens interessa és l’última, concretada en les restes materials que la Guerra Civil va deixar en terres valencianes.
L’eficàcia de les fortificades línies defensives republicanes i l’inici de la Batalla de l’Ebre frustrà la temptativa dels insurrectes d’arribar a València. L’ofensiva franquista al País Valencià i la ferma resistència republicana l’estiu de 1938 mereix un major reconeixement de la historiografia, potser més pròxima al que han obtingut altres episodis del conflicte, com ara la Batalla de l’Ebre o el setge sobre Madrid.
L’ofensiva de Llevant i la posterior campanya de Llevant1 han deixat un ric patrimoni que en l’actualitat es troba en un estat de gran fragilitat pel seu abandonament i oblit. Per això, cal recordar que ja en 2004 el Consell Valencià de Cultura va informar sobre l’estat d’aquest patrimoni material i immaterial i va fer una crida a la seua recuperació i promoció. El 2007, les Corts Valencianes es van pronunciar en el mateix sentit per mitjà d’una proposició no de llei sobre la regularització dels mecanismes de salvaguarda dels refugis, edificis militars i resta d’immobles de la República i la Guerra Civil.
En els darrers anys, diversos ajuntaments han realitzat un esforç important per inventariar, catalogar, documentar i posar en valor tals restes. La Federació Valenciana de Municipis i Províncies va desenvolupar un projecte de recuperació d’aquest patrimoni a l’empara del Projecte Europeu Cultural 2000, que va finalitzar amb un congrés en 2009. La seua finalitat era reconciliar els valencians amb les restes d’una part de la història que no pot ser oblidada ni negada.
El treball dels investigadors en els últims anys ha permés augmentar els estudis i les publicacions sobre la batalla per València. També s’han realitzat exposicions, conferències i eixides als llocs dels combats que han tingut un notable seguiment, la qual cosa demostra l’interés general i la viabilitat del seu desenvolupament amb fins socials, culturals o de qualsevol altre tipus.
A finals del 2013, diferents organitzacions i persones a títol particular s’han adherit a un manifest que aposta pel reconeixement i la protecció d’aquest patrimoni. És una crida a les institucions valencianes i als partits polítics per a elevar una proposta concreta de salvaguarda de les línies defensives valencianes de 1938 com a Lloc Històric o Bé d’Interés Cultural, a l’empara de la Llei Valenciana de Patrimoni Cultural, abans que es destruïsquen. Els firmants consideren que es pot mantindre un equilibri raonable i raonat entre el desenvolupament urbanístic i la conservació del patrimoni.
Al País Valencià tenim una Llei de Patrimoni que en permet la protecció, però cal la seua aplicació real. Les institucions (ajuntaments, diputacions i Generalitat) s’han d’implicar en l’estudi i la defensa del patrimoni de guerra. La seua conservació permet dignificar els espais, tant en la rehabilitació com en la difusió pública. Els itineraris i els llocs de memòria són uns instruments pràctics per a donar a conéixer la història local als veïns i visitants. Tenim l’exemple dels ajuntaments de Nàquera o Viver, que recuperen aquests entorns locals. Encara n’estem a temps; no hi fem tard.

Podeu llegir el manifest íntegre en l’enllaç al blog de José Durbán: http://ulises-ulises.blogspot.com.es/





Joan Miquel Palomar i Lara Cardona, historiadors


1Convé aclarir aquests conceptes: l’ofensiva de Llevant (ofensiva franquista contra València després de la caiguda de Vinaròs) i la campanya de Llevant (lluites i estabilització del front durant 9 mesos, quan es fortifica intensament).